Clàssica indiscutible no només del Serrat del Moro, sinó de tot el massís en general. És que com diu la dita «qui a la Mas no ha estat, no ha escalat a Montserrat. Va ser oberta l’any 1960 per Jaume Mas i Josep Maria Brullet. És una via que més que per la seva escalada, destaca per la seva bellesa. Especialment d’alguns llargs en concret, amb fissures perfectes, roca vermellosa, formes i geometries estranyes que sembla que ens endinsin en un altre món. Molt espectacular i només per això, ja s’hi val una visita i la fama que té. Ara parlant com a escalada simplement, sí que té llargs molt bons. Però també molts de tràmit i poc continus… cosa que en tenir unes expectatives tan altes, ha passat com tot en la vida… m’esperava una mica més. Això és una opinió personal i prou. De totes maneres no deixa de ser un viot!!
Zona: Serrat del Moro – Montserrat nord
Via: Mas Brullet
Grau: 6b+ V+/A1 obl
Llargada: 285m
Exposició: Mitja
Equipació: Parabolts, espits, burins, pitons
Material: 15 cintes, friends fins el 4 (Opcional repetir 2# i 3#) tascons alguna baga i estrep opcional.
Cordada: Ricard Montalà i Christian R Esquius
Oberturistes: Jaume Mas i Josep Maria Brullet.
Detalls de la via: El 1r llarg és espectacular. El racó on està ubicat el converteix en màgic. Igual que la fissura perfecta que el ratlla. Escalada mantinguda i d’anar fent.
El 2n llarg m’ha agradat moltíssim en general. La bavaresa inicial, el pas de l’arbre, el tramet de placa… tot molt maco i sense expansions.
El 3r Llarg té un inici que algunes ressenyes el qualifiquen de 6b, però coincideixo que pot ser 6a. El diedre del final té el seu que.
El 4rt és tràmit.
El 5é Ressegueix un bon diedre que es va redreçant amb l’alçada, acabant molt vertical. Guapo.
El 6é Torna a ser tràmit. Pas inicial entretingut però. Nosaltres l’hem fet per la fissura de l’esquerre no per l’arbre.
El 7é Torna a ser especial! La fissura perfecta que neix per a ser escalada. Dintre del mar de sostres vermellosos que comencem a ensenyar les dents.
8é. Estètic a més no poder. Una ampla fissura el torna a ratllar de dalt a baix, en forma de llampec. Te fama de ser exposat en lliure, però no ho he vist tant. Les assegurances precàries es poden reforçar amb bons friends i just on hi ha el pas clau trobem un espit. Igualment, remarcar el «no tant» per si de cas. No m’ha sortit en lliure, només fins a l’espit.
Copitos de Roca 