Primera vegada al mallos de Riglos, ens quedem amb la boca oberta. Quina meravella i a la vegada quina angoixa pensar que a l’endemà estaríem allà penjats, ni més ni menys que al malló Firé, a la mítica via Rabadá-Navarro. Vaig proposar aquella via, però al meu interior pensava, això és massa locura per ser la nostra primera via aquí, i doncs vaig portar més ressenyes per fer alguna cosa més factible per tastar la zona. Però no vaig comptar que anava amb la Flora, clar, per la happy flowers tot és molt fàcil i deia: sí sí, i tant anem per aquesta, que l’hem proposat, i jo bueno, doncs tocarà pencar de valent. No vaig fotre ull aquella nit pensant en que m’enfrentaria a una Rabadá! quina enveja d’ella que res l’imposa tu.
Vam aixecar-nos cap a les 6 per preparar tot el material i recordo que era l’últim dia abans que és canviés l’hora, i quan algú s’aixeca tan d’hora pensa, bueno anirem sobrats de temps (ja veureu a les fotos que no va ser així 😂)
Un privilegi caminar amb les primeres llums del dia i contemplant el poble i els mallos sense ningú, vam ser els primers escaladors a aixecar-se.
Cada vegada s’anava fent tot més real i estàvem més a prop del nostre mallo i de sobte apareix pum! majestuós.
Una vegada situats al peu de via i preparats, fem la ullada a la ressenya abans d’afrontar el primer llarg. És recomanable com posa a molts blogs, portar més d’una ressenya de diferents pàgines, ja que la via és molt perdedora i molt és molt. Així que s’han de posar tots els sentits a la roca i guiar-se per la intüició.
1er llarg: Comencem el primer llarg i ens relaxem pensant, això està més equipat del que diuen, on és l’aventura? paraules dites massa ràpid 😂 però sí, el primer llarg està molt equipat amb parabolts, però ja va bé que encara estem escalfant.
2n llarg: A partir d’aquí la cosa es comença a complicar. Anem trobant els esperats ponts de roca que ens guien i ens desvien… Ja que se’n veuen de paral·lels més o menys a l’esquerra i en aquest llarg el dubte era quan deixar de flanquejar i pujar. Però amb el cap fred anem fent. Hi ha algun pas una mica expo i està bé protegir el flanqueig pel segon.
3r llarg: El problema ve quan al tercer llarg ens perdem, la veritat, la via és molt complicada de seguir i precisament ens estava passant el que més temíem, que ens embarquéssim en aquesta via, perdre’ns i tenir un possible accident, la protecció no és gens bona, el material flotant costa de posar, així que el primer bàsicament té prohibit caure, i per afegir alguna cosa més, la roca no inspira una gran confiança.
Em veig al tercer llarg, amb un pont de roca a Cuenca i jo perdut en la via, més amunt veig un forat on podré posar un altre pont de roca i sembla bo per assegurar-se així que vaig cap allà. Veig un clau més amunt però miro la ressenya i veig que és del següent llarg. Com no, m’he passat la reunió, que queda molt més a la dreta i a sota meu! El fregament de la corda és molt fort, gairebé m’he d’arrastrar per poder moure’m, començo a maleir a riglos i al firé. Estic en una situació realment compromesa, un pont de roca ben lluny, fent travessia i amb moltes dificultats per avançar. Em poso a l’alçada de la reunió però uns dos metres per sobre, no puc caure! així que destrepo com puc, i puc arribar amb les ungles a la reunió la qual l’encinto ràpid m’agafo com puc i baixo. Estic tremolós i només al tercer llarg.
4rt llarg: El quart llarg segueix la tònica de pèrdua per a la Flora. Com ja havia posat la primera assegurança d’aquest llarg ella s’hi integra sense passar per la R. Gran error, perquè llavors no va recollir el material (friends) per seguir el seu llarg… En tot cas, no pensàvem que anés a ser necessari i la Flora va seguir en línia recta per sobre l’altura de la R fins a arribar sota una panxa (i en la ressenya posava que s’havia de superar una panxa). A la part inferior dreta d’aquesta hi havia un temptador pitó tot i que no apareixia descrit.. Total, que 1h per intentar superar la panxa, amb la protecció d’un pitonet i pràcticament res per sota. La Flora ja n’estava fins als mismíssims quan vam decidir que li passaria algo de material i que es desenganxava del pitó i miraria de flanquejar la panxa per l’esquerra esperant trobar el que sigui de material. Gran èxit, al virar a l’esquerra va poder autoprotegir-se d’algun totem i ja va retrobar la línia amb els seus anclatges (algun pont de roca)!! Més endavant vam veure que això mateix els hi havia passat a altres cordades, de fet en aquesta ressenya l’anomenen el «punto crítico de no perderse» (http://www.elplafon.es/w/wp-content/uploads/2011/11/rabad%20al%20fire.jpg)
5è llarg: Aquest llarg té molts ponts de roca, la cosa és que hi ha d’altres vies així que hem de llegir bé la ressenya i fer el camí correcte, no ens resulta massa difícil però si que vaig parant a cada moment per veure sí he sortit de la via o vaig bé.
Ens trobem a la reunió del sisè llarg i hem de prendre una decisió. Ens falta més de la meitat de la via i ja són les dues del migdia és a dir que portem 5h30min per fer 5 llargs i el següent llarg és sense retorn, és a dir, ja no es pot baixar a terra, només es podrà sortir pel cim.
Decidim aventurar-nos, ja que els llargs més difícils de llegir els hem passat ja. Això sí, hem de recuperar el temps perdut perquè si no sen’s faria de nit a la via i això em fa molta por 🤞
Durant els següents tres llargs no recordo massa complicació (la vam fer fa molt temps i la memòria no em dóna per més😂) però si que recordo i molt bé la famosa «panza de la francesa»
9è llarg: Es comença ja el 9é, llarg amb una travessia ascendent a la dreta fins a situar-nos sota una gran panxa, protegida amb un parabolt. Intento estudiar el pas i veig que després d’aquell parabolt ja no veig res. Després de mirar-ho molt veig un merlet amb un cordino de l’any de la picor i m’estiro com puc per arribar (vaig trigar uns 20 minuts per poder arribar al cordino), va ser molt difícil, però finalment arribo. i tiro d’allà per pujar la panxa. Miro atentament el merlet, el toco i veig que és mou depenent de la direcció d’on l’estires. M’entra una suor freda, més veient que serà la meva última «assegurança» fins a la reunió que queda bastant a la dreta (encara penso que no vaig seguir bé la línia de la via, i que aquell merlet va ser un apanyo d’algú que també la va liar, però no ho sé.) Al meu cap sona una música motivadora i començo a fer una travessa mig penjat de braços amb una dificultat de 6a amb una timba que fa pànic i aconsegueixo arribar a la reunió.
10é llarg: és de caire més esportiu, li toca obrir a la Flora i estem realment cansats i amb el temps just per gaudir-lo com es mereix, perquè la veritat que és bonic i mantingut, amb preses bones i fines alhora. Però després de 10 hores d’escalada l’únic que vols és arribar al cim.
A l’últim llarg la sensació és la mateixa, no val a badar, la nit està a prop, així que ens preparem de pressa i sortim a buscar el cim, és el llarg que més ràpid he escalat mai i on l’exposició ja ni m’afectava amb l’ansia d’arribar, no vaig col·locar cap flotant amb passos de 5é grau amb molta timba. Finalment arribem a la reunió cimera. Recuperem corda i ja hi som amunt tots dos!, quina sensació més brutal!, quantes hores, quan esforç, quina gran aventura! Són les 9 del vespre i estem al cim, i hem començat a escalar a les 8:30 del matí, sense parar.
Podem dir que ha estat la nostra primera gran ascensió, la qual ens permet somiar per futurs projectes que ja comencen a ser factibles, quina satisfacció.
Descens:
Abans però hem de fer l’última liada del dia, perdre’ns al ràpel i com no de nit, fem un curt ràpel de 10m (10 metres no fins a esgotar corda 🤣) i vam anar a l’esquerra del coll, i era cap a la dreta, sort que vaig trucar al Miku i em va comentar com es tornava. Vam remuntar el ràpel que amb el reverso tirant de braços fins a tornar a arribar al coll i ara sí prendre el camí correcte. Dos ràpels nocturns més tard, i una caminadeta ara sí, estem a la furgo feliços de la vida.
Al segënt tornem a caminar una mica per veure el Firé, i ens quedem observant-lo al·lucinats del que em fet. Em pujat allà a dalt, increible.
Copitos de Roca 
